BKF [prototip]

Cuir i varilla de ferro de 12 mm soldat al tope.

Aquesta cadira de repòs és potser un dels dissenys que més s'ha difós en exposicions arreu del món i ha assolit un número inusitat de produccions. Ja el 1959 la revista nord-americana "Fortune" la situava entre els cent millors dissenys. Les quantioses referències bibliogràfiques són al mateix temps una nova prova de l'èxit d'aquest disseny, considerat ara com ara un dels clàssics, i això també ha suposat que les imprecisions es multipliquessin i difonguessin d'un mitjà a un altre.
La cadira va ser dissenyada per tres arquitectes: el català Antoni Bonet i dos argentins, Juan Kurchan i Jorge Ferrari-Hardoy de Buenos Aires. Són tres arquitectes provinents de París, de l'estudi de Le Corbusier. Al Buenos Aires dels anys trenta impulsen i creen el Grupo Austral (1938-1941) i la revista homònima "Austral" (1939) amb la voluntat d'aportar-hi el progrés del Moviment Modern. L'experiència d'Antoni Bonet, format en el clima barceloní del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) i de la poètica surrealista d'ADLAN (Amics de l'Art Nou), serà decisiva per impulsar aquest grup, així com l'esperit de col·lectiu. La cadira, denominada amb les sigles dels autors BKF, apareix en aquest context on l'acció de grup vol sintonitzar amb el que des d'Europa han anat proclamant les avantguardes. Es dóna a conèixer a través de la revista "Austral" (1939) on s'assenyala que es tracta d'un moble "Modelo Austral". És el producte d'un col·lectiu que de manera emblemàtica pren aquell mateix esperit que havia inspirat, al nostre país, els "models GATCPAC".

BKF és una cadira de repòs que conjuga una gran síntesi constructiva de materials, simplicitat estructural i una recerca formal basada en la sinuositat de formes en suspensió. El prototip es basa en dos elements molt simples: l'estructura, resolta en tub de ferro de construcció de 12 mm, i la part flexible de seient i respatller fusionats i tibats a manera de membrana que s'encaixa en els extrems de la curvatura del tub. I en aquest cas és el cuir tallat i cosit en quatre parts el que s'adapta i es flecteix amb el pes del cos. Els punts de la cadira que descansen sobre el terra tenen acoblat un tros de goma. La simplicitat, linealitat i naturalitat del disseny de formes biomòrfiques -vinculades amb la poètica surrealista- reposades i embolcallants que conviden a seure-hi, amaguen la precisió i la racionalitat del disseny que brinda l'angle d'inclinació dels ferros corbats.

Alguns autors han assenyalat que la cadira era una reinterpretació de Tripolina, que l'enginyer britànic Joseph Beverly Fenby dissenyà el 1855; obtingué un gran èxit i difusió. Certament, a l'agost de 1938 tingué lloc a Buenos Aires l' "Exposición Italiana de Arte Decorativo", la Tripolina de Fenby s'hi va exposar. Però entre una i altra cadira, hi ha una gran distància de concepte. El disseny de l'enginyer britànic és més pròxim al concepte de disseny funcional i utilitari de Henry Cole, mentre que BKF ho és de tot el pòsit que l'avantguardisme havia fet seu, de manera que assoleix un valor veritablement escultòric.

La fortuna històrica i les circumstàncies en què se situa, després de la Segona Guerra Mundial, contribuiran a modelar una nova "estetització" de l'objecte dissenyat fent-ne desaparèixer aquell esperit de grup que n'havia animat el disseny: el mític "Modelo Austral". Així doncs, els diferents noms amb què se l'ha conegut també contribuiran a fer-ne fluctuar l'autoria. Aquí se l'ha denominat Cadira Bonet, mentre que a l'Argentina s'ha considerat un disseny exclusiu del país.

Mercè Vidal

Història de l'objecte: Premis: Primer premi, 1943, Primer Salón de Artistas Decoradores, Buenos Aires, Argentina ; Premi Comissió Nacional de Cultura, 1943, Buenos Aires, Argentina ; Premi Adquisició, 1944, Museum of Modern Art, Nova York, Estats Units.

Material/Tècnica: cuir; ferro; goma